30 d’agost del 2012

Molts dies esperant la pluja

L’hem sentit per la nit i ens hem llevat a tancar portes, l’hem vist pel matí i ens hem mullat com si fos un bateig, l’hem tornat a trobar per la tarda i n’he anat comptant gairebé cadascuna de les gotes que han caigut. I les he repartides: unes pels arbres xics, unes altres pels més grans, altres per les herbes del bosc, altres pels horts del voltant i alguna, no gaires, per a la riera.  Després de tantes setmanes seques no ha donat per més.

Encara queda la nit i pot ser que caigui un xàfec amb pedra. Recolliré el pati, tancaré finestres, baixaré persianes, i aniré mirant, de tant en tant, el radar del  Meteo.cat.


24 d’agost del 2012

De dos en dos

A l’alçada de les Arenes hi ha havia dos animals morts a la carretera. M’han semblat una parella de guineus i, clar, m’ha sabut greu. Volten els contenidors de brossa de la zona de pícnic per si troben menjar fàcil.  He hagut de vigilar de no passar-hi per sobre. No em vull imaginar la sensació de la persona que conduïa el vehicle que els ha atropellat, i no un sinó dos animals d’un sol cop. Un dels dos tenia la panxa molt inflada i no sabria dir si és perquè els cadàvers s’inflen o si  era una femella prenyada.
Els vehicles som uns depredadors implacables i jo, per si de cas, cada cop vaig més a poc a poc.

18 d’agost del 2012

De tres a cinc

Falten deu minuts per passar dues hores intranquil·les. I les vull passar, i tant que les vull passar. Sobretot perquè en vull passar d’altres més alegres. Les d’avui són de por, de respecte, de prudència. Ens esperen cinc dies de quaranta graus i l’ambient és tan sec que no sé on s’han ficat les orenetes.  He tancat persianes i finestres intentant amagar-me del sol, he imaginat les parets gruixudes i fosques de les cases del desert. 

Sota l’ombra de l’alzina doble hi ha les cendres d’algú estimat.  Vetllo el nou brot.


Céret. Estiu 2011




17 d’agost del 2012

Textures al Paratge de Castell. Estiu 2012



Oriol, Anna, Daniel, Cristina, Jordi, Dolors...

Amb tantes cabòries havia oblidat dir-vos que us estimo. Poc o molt us estimo. I que si hi dono tantes voltes és perquè tinc por que prenguem mal.  De nano  somiava que el bé triomfava sobre l’ànima dels homes (i de les dones)  i que la concòrdia, la pau, el treball col·lectiu i la celebració de la cultura triomfaven al món.

Ja sé que el bé tot sol no existeix malgrat ser superior al mal . L’energia vital és en constant expansió, en formem part i  com per art de màgia hi podem afegir la pròpia sorra amorosa.

Ara ja sé perquè sóc on sóc i exercito el saber com ser

 a través vostre.

16 d’agost del 2012

Girona. Estiu 2011


Calor política

Avui el sol és més tossut que la voluntat de la dreta colonial espanyola, més implacable que l’ànima traïdora de la dreta catalana, més tirà que la devastadora força de la dreta occidental. Sense aigua, sense humitat, avui s’eixugaran milions de cèl·lules dels nostres camps i boscos. I avui consumirem més energia que mai per combatre  la calor. Milions de persones dediquen el seu temps a la recerca de menjar, aigua i energia i només uns quants decideixen sobre tot plegat immersos en un teixit de drets morals i econòmics.

Però el mateix sol que em fa suar i m’ha permès el préssec  que m’acabo de menjar m’ha encès les neurones de la por, l’amor i la justícia. Reconèixer qui mana, el que tinc, el que puc donar i el que he de reclamar.

15 d’agost del 2012

Paratge Des Castell a Palamós. Estiu 2012


Sons de bestiar

Avui pel matí a quarts de set he sentit cantar el gall del carrer de dalt. A la meva cunyada, que no se l’esperava,  el primer dia no la deixava dormir. El Josep Maria ha decidit tenir un xai al pati, fum uns crits que senten des del pont “Blau” i als nets els deu fer molta gràcia. Al final del carrer un gos en una terrassa no para de bordar tot el que passa pel carrer. Se sent l’aleteig de la bandada de coloms quan el veí els deixa anar. Les orenetes xisclen a darrera hora cercant menjar o simplement jugant.  Així és el poble, així és el carrer a mig agost.

2 d’agost del 2012

Després dels focs

A Capmany  s’ha cremat el 90% de terme municipal; conreus, vinyes, boscos tot perdut. Diuen els entesos que el bosc d’alzines rebrotarà sol, que no cal plantar, que dediquem els esforços a la gestió del món rural, que no el deixem perdre. És cert, aquí a Sant Llorenç ja ho hem viscut. I el que costa molt de fer reviure és la voluntat col·lectiva per recuperar la dignitat, la de les persones que ho han perdut tot i la de les terres cremades. Dignitat de ser, de viure, de servir i  de gaudir-ho sense fer mal a ningú.

No gaire lluny d’aquí, centenars de milers fugen a refugiar-se al país veí. Armes, més armes!! criden tots.

1 d’agost del 2012

Sant Llorenç del Munt


Dèria de deures


A Coll Roig, on es troben dues pistes forestals, hi tinc una dèria per resoldre.
Els motoristes van obrir fa temps una drecera just al costat del camí estalviant-se vint metres, precisament ells.  Un cop oberta l’aprofita tothom;  ciclistes, corredors, caminaires i suposo que  conills i  porcs senglars també.
Enrabiat amb els depredadors motoritzats vaig decidir tallar la drecera amb arbres secs i branques. Cada dia que hi passo algú ha desmuntat la tanca i jo n’hi afegeixo el doble, esgarrinxat i sufocat, com si m’hi anés la vida; però qui coi...?
Pot ser un motorista emprenyat i pot ser un caminat veí que fa bandera de la lògica cartogràfica i es nega a fer 20 metres més podent-ne fer la meitat.

De moment,  alguns respecten el camí i jo he canviat de ruta.