Si no és a dins no s'eixuga.

Teatre a Sant Llorenç Savall

"Gairebé el mètode Gronhölm"

Adaptació, escenografia i direcció: Mar Regot

Victor Rancaño és Carles

Jana Roma és Mercè

Laura Sanchez és Cristina

Roser Simon és Judith

Passo, paro, vaig a dreta o a esquerra? Vaig al fons

Avui però, no era el dia.

De cop,  quan la nit s’ha refredat i ha espantat la gent dels carrers i les places;  quan m’he equivocat d’hora i la convocatòria ja és deserta; quan encara queda un grup al portal compartint “adéus siaus” sense mi; quan em pregunto si val la pena, a més de tirar endavant feina i família, dedicar una estona al comú.. I mentre espero que tot plegat trobi una sortida al meu “gran” cervell, de cop em visc en un petita conversa de mòbil amb algú de lluny però ben estimat. Com un anunci d’amistat, com un record de petita gran essència. Aleshores, un moment després, he confirmat que tinc alguna cosa per dir, per proposar, per fer, per construir plegats.  

Des de la vinya d'en Quelot

  

Projectes comuns

L’única forma de sortir-nos d’aquest atzucac en el que hem compromès el futur de les nostres filles i els vostres fills, és aprenent plegats a fer coses importants. Alguns han acumulat molt de poder i altres consumim o llencem energia i productes innecessaris.

Les cooperatives d’alimentació, els projectes comercials de la gent del poble; les hores posades en que el taller no pari per servir bé la comanda; els equips de salut ben coordinats; els papers que tot ho expliquen ben endreçats; les associacions de pares i mares actives; l'equip de bàsquet; el cercavila de festa major......

Joguines de fusta Xela

Fa fred avui, Maria

Cafè-Bar Royal, a Sant Llorenç Savall

Coloms pel damunt de les teulades

Sant Llorenç Savall de nit

Quelot a Can Brossa

La Mola i el pal

Sant Pol, setembre 2013

Foc d'hivern a casa

Cadaqués i Cap de Creus

Per l'Estany i el Moianès

El Burc, paisatges del Jaume

A la memòria de Jaume Casanovas

A la meva mare

Gràcies Joan per la teva acollida

Gràcies  familiars, amics, companys i veïns per venir a acomiadar la Cloti.

Gràcies a tu, mare

Des d’ahir al migdia que veig les coses d’una forma especial,

no sé si és per la llum d’aquesta primavera amb tanta aigua i tanta vida,

però ho veig com si un vernís amorós ho cobrís tot i tothom

Ahir vaig passar casualment per on hi havia la maternitat de Santa Madrona on vam néixer els quatre germans.

Gràcies per la vida que ens has donat,

gràcies per la teva tenacitat,

gràcies per haver triat un marit i un pare tan fantàstic

Una nit, fa anys, una de les filles em va preguntar si existia Déu. I jo li deia que si poguéssim sumar  tot l’amor que ha existit al món durant milers d’anys,  tot el que existeix actualment entre els milions d’éssers que som, i tot el que hi haurà en un futur, tot això junt, tota aquesta força, tota aquesta consciència, tota aquesta llum junta, això n’hi dic jo Déu.

Així que, potser aquesta llum especial que veig des d’ahir me l’has regalat tu mare

24 de maig de 2013

Per a la família Casanovas

Aquests dies he parlat amb la mare i amb algun dels germans. He vist el pare,  el seu home i una de les filles. Veig com tracten de seguir la vida amb l’absència tan feixuga, tan inesperada. Un vel els envolta cos i ànima, com si no volguessin desprendre’s d'ella, com si no hagués marxat del tot, com si la tristor aconseguís mantenir la seva presència.  Admiro el seu esforç per seguir amb la quotidianitat.
   

Durant una bona temporada us animarem, us compadirem el dolor i la ràbia, serem suaus i atents perquè sabem els que us espera.

No em fa por anomenar-te, Montse. Recordar-te, mirar-te  a les fotos, veure’t en el  rostre i el gest de la teva extensa família. No em fa por dir-te el nom perquè l’has carregat de tant d’amor i força que només pensar-te ja m’omples racons de l’ànima.  I així m’apropes als teus, perquè l’únic remei pel dolor és estimar-nos més encara.

Gener 2013

Vull morir amb poc dolor, a prop dels que m’estimo i cansat de viure tantes coses bones. Ple d’amor donat i rebut; pels meus, pels de casa, pels del barri. Que la morfina m’elevi l’esperit cultivat durant tant temps de reg i braçades. Que la tendresa de les mans sabudes m’ompli de llàgrimes el cor fins omplir els pulmons. El darrer alè sense por. O només una mica, el temps que duri el trànsit al núvol del polsim. Si teniu paciència, feu ballar un grapat de cendres cada dia quan el riu baixa poc. En cas de torrentada feu-ho de cop, amb ritme i força. A saber quina herba de bosc o de mar acabaré nodrint.

He pogut estimar tant, que tinc el pou ple d’una aigua bona. Ara, només he de fer que donar-ne a glops, tasses i cassoles. Crec que d’això, en tinc assegurada la jubilació!!

Si un dia, en mig del vostre particular desert, necessiteu omplir les venes d’aigua, no dubteu en remuntar el Ripoll per Cerdanyola, Sabadell i Castellar. I allà sota les balmes de la Mola i el Montcau em trobareu, al poble. Tenim tan bon gent com a tot a reu, així que sereu benvinguts per un o altre. Per si de cas apunteu: carrer del riu, reciclant amb bosses grans i blaves, saludant tothom i preguntant pels grans. Emprenyat o exhaust però sempre amb una mica per compartir.

En record de la Rita, la germana bessona de la meva mare

El petó

Avui trobava a faltar el petó de bon dia. El que ens fem cada matí com un ritual abans d'acomiadar-nos des de fa vint-i-cinc anys. Sabia, també, que tu l'hauries trobat a faltar. Em feia por que penessis que jo, per algun motiu, no te'l volia donar. He dubtat de tornar a entrar a casa a buscar-te, però fèiem tard. Aleshores has sortit, t'has enfilat a la furgo i el primer que has fet ha estat donar-me'l. Quin gust retrobar els teus llavis tendres i tebis quan encara no ha sortit el sol. Quina tranquil·litat a l'ànima per començar bé el dia. Quanta certesa de futur en un instant de trobada.