Per a la família Casanovas

Aquests dies he parlat amb la mare i amb algun dels germans. He vist el pare,  el seu home i una de les filles. Veig com tracten de seguir la vida amb l’absència tan feixuga, tan inesperada. Un vel els envolta cos i ànima, com si no volguessin desprendre’s d'ella, com si no hagués marxat del tot, com si la tristor aconseguís mantenir la seva presència.  Admiro el seu esforç per seguir amb la quotidianitat.
   

Durant una bona temporada us animarem, us compadirem el dolor i la ràbia, serem suaus i atents perquè sabem els que us espera.

No em fa por anomenar-te, Montse. Recordar-te, mirar-te  a les fotos, veure’t en el  rostre i el gest de la teva extensa família. No em fa por dir-te el nom perquè l’has carregat de tant d’amor i força que només pensar-te ja m’omples racons de l’ànima.  I així m’apropes als teus, perquè l’únic remei pel dolor és estimar-nos més encara.