De tant en tant, un cop a la setmana o cada quinze dies, i sempre en diumenge mantenim una petita conversa amb un veí que va perdre la parella i que ha de tirar endavant amb el seu fill.
És curiosa aquesta connexió tant sincera amb algú amb qui encara no t'hi sents amic .
Amb el temps he après que necessitem compartir els neguits, que ens escoltin amb calma, que ens deixin dir, que ens animin a expressar i que ens animin en l'esforç que fem per sortir-nos-en. I si, a mès de coincidir en la forma humana de sentir-ho, ho fem en la de pensar-ho i actuar, aquesta comunió ens reforça encara més.
Un breu parèntesi quotidià, una senzilla medecina, que ens reafirma en la constància, que ens ajuda a sortir dels pous amb cubells d'aigua nova.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada