Per més que tracto d’omplir
l’ànim del munt incomptable
de meravelles de la vida,
la destrossa i la cobdícia humanes
m’ancoren al fons de la caverna
on l’ombra poruga enteranyina l’alè.
Si garbello el què visc pel sedàs
de la justícia, en suren grans pedaços
que no s’apilen a l’arena del bon temps.
Com m’agradaria ser per sempre:
el sol que t’abraça suau el rostre
aquest matí avançat de primavera,
l’aigua de la font que corriola juganera
i t’esquitxa l’estona de frescos somriures,
o com la terra humida i flonja
que alimenta el brot del teu esmorzar,
la imatge concentrada de la dona
en els darrers capítols de la novel·la,
o el fil d’ànim que escalfa amorós
el dol de l’amiga, òrfena de fa poc,
els primers compassos de la cançó
auguri cert d’una sensació vivificant,
l’esperança de l’infant que saluda
amb la mà, la mare que ja no veu,
la normalitat amb què la jove baixa
la rampa del bus amb la cadira de rodes,
Com m’agradaria ser per sempre com tu,
escombriaire que t’afanyes a deixar polit el
tros
sabent que aviat tornarà a omplir-se de
brossa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada