No sé si es dóna més amb els sud-americans en
general, o amb els d’alguna cultura en concret, o si depèn del caràcter de
cadascú. Potser una barreja de tot plegat. Aquests seients tan estrets fan que
els que som camallargs ens haguem de moure, d’arronsar-nos per deixar entrar o
sortir. Jo prefereixo els seients que donen al passadís per poder creuar les
cames i no donar cops de peu al veïnat. Arriba un home molt ben pentinat i
arreglat amb trets andins i em saluda, m’agraeix que el deixi passar i
assenteix amb el cap quan acaba d’acomodar-se al seient. Tenia la certesa que
si jo iniciava una conversa, no hauríem parat de xerrar fins arribar a destí.
Tren a Martorell 20 de gener de 2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada